Breu descripció

«Molt gran és el món d’Ariät i tot ell és ple de fantasia: l’habiten tota mena de bèsties i éssers; serralades que volen tocar el cel i petits turons; mars i boscos extensos i d’altres no tant; milers d’estels decorant el seu cel; llocs de gran bellesa i d’altres que amaguen tota mena de perills; la cobdícia d’alguns homes, la heroïcitat d’altres i l’humiliat d’uns pocs són llindars esmolats com espases. Amb tot, un home es sentirà joiós d'haver-se endinsat en aquest món, i més en concret en aquesta colossal extensió de terra emergida de les aigües anomenada Nianitnüak en la llengua de l’antigor, Kontynent en la llengua comuna dels homes, però aquesta mateixa joia farà que no pugui trobar els mots desitjats per descriure’l. I mentre hi romangui no gosarà sortir-ne, no sigui que les portes de la fantasia es tanquin i desapareguin per sempre més.»

M'agradaria que m’acompanyéssiu en aquest viatge a aquest món fantàstic que els seus habitants anomenen Ariät en la llengua de l'antigor, la llengua dels que el van composar.

divendres, 18 de maig de 2012

Relats d'un món ple de fantasia anomenat Ariät (Part 1)

ODALRIC DE CAN TRES PINS, EL BOSQUEROL

De com un humil bosquerol esdevé un heroi

      
       A la regió situada al sud-est del reialme de Catalônha, propera i governada per la ciutat-capital de Geriona, vivia Odalric el bosquerol. Aquest bon home era fill de la casa coneguda pel nom de “Tres Pins”, per tant el seu nom era Odalric de can Tres Pins; perquè en aquells temps de l’antigor la gent rebia el nom de la casa per saber dels seus orígens, també cal afegir que en el nom hi havia el costum d'adjuntar la tasca que realitzaven; així el seu nom complert era Odalric de can Tres Pins, el bosquerol. L’aldea on vivia s’anomenava Calm, una aldea petita, però tots els seus aldeans n'estaven molt orgullosos.
      En aquells temps no  sovintejaven ni les presses ni els enrenous a les aldees petites d'aquell bonic reialme. Tots els aldeans tenien la virtut de trobar temps per realitzar les seves tasques i temps per dialogar minuciosament amb els veïns, posant-se al corrent de les noves que arribaven de tots els confins de Catalônha per mitjà dels mercaders i caminants. Malgrat tot, a Odalric de can Tres Pins tan sols l’amoïnaven
les seves coses, o el que era el mateix, asseure’s al jardinet de la seva llar mirant com els núvols passaven i no donava massa importància, per no dir gens,  a les coses que passaven més enllà de les seves terres, de la seva aldea i dels boscos de castanyers on anava a tallar bastons per després elaborar rodells. Per que ell era un bosquerol.
      Havia passat molt de temps que res digne de menció havia succeït, però la terra continuava estenent-se més enllà de les que ell n’era sabedor; el llac d’Uêm no era molt lluny i boscos desconeguts sovintejaven arreu, alguns més espessos i d’altres no tant; més a l’est les Muntanyes Nevades i a l’oest la serra de les Guilles. I en aquesta serra és on es poden trobar alguns dels éssers més rudes i sense civilitzar de tot el Continent: els gegants.
      És precisament un d’ells, al qual l’anomenaven Arrencapins, el que més maldecaps donava als pobres aldeans de la contrada. El seu caminar era feixuc, utilitzant com a bastó un dels pins que havia arrancat amb les ungles i per allà on passava tot eren destrosses: camins, horts, cases, boscos... On posava el peu tot era esclafat i hi deixava un gran sot. No ho feia a propòsit, el pobre no era massa eixerit i vivia sol a dalt del puig d’Arrêtlos en una casa mig enrunada. Ningú el tenia en consideració.
      Un dia assolellat de l’estació de la calor, el gegant Arrencapins va concloure que havia de gaudir del jorn anant a passejar. I així ho va fer, deixant al seu pas nombroses destrosses als boscos de castanyedes, pins i rouredes. De sobte s’adonà que el sol ja es començava a retirar per donar pas al regnat de la lluna al cel, la qual cosa volia dir que havia de tornar a la seva llar; però quina fou la seva sorpresa quan s’adonà que desconeixia aquelles terres on havia arribat. Intentà de totes maneres retrobar el camí de retorn, però l’errà cada cop i continuà caminant i caminant neguitós per trobar el camí que el portés a casa seva. Així fou com, de mica en mica, s’anà apropant a les terres poblades per els homes.
      La nit era formosa i aparentment plàcida. Odalric sortí un instant a l’hortet que tenia davant de casa seva per gaudir de la lluna i fer profundes inhalacions de l’aire fresc abans d’anar-se’n a la seva cambra per entrar en el món dels somnis, ja que ben d’hora al matí el passarien a buscar els seus companys bosquerols per anar a tallar bagues. Poc s’imaginava que un gegant s’apropava tot caminant perdut i ja havia arribat als camps conreats del seu veí, trencant les tanques i trepitjant la collita. En pocs instants feu més destrosses que qualsevol de les tempestes més ferotges que us pugueu imaginar. Odalric escoltà aquell baluern que venia per on corren les aigües del riu Yekô i s’afanyà per anar a veure el que passava. De sobte veié el gegant fent esforços per no trepitjar les vaques que eren dins el tancat, cosa que fou inútil i més d’una quedà aixafada sota els seus grans peus.
      Esporuguit per el que veieren els seus ulls, Odalric feu un crit i començà a córrer cames ajudeu-me. En arribar al pati començà a cridar a la seva muller, que feia estona que dormia plàcidament, sota la finestra de la cambra.
      —Constança! Constança! Desperta! —Cridà Odalric.
      Constança era una dona que tenia un son molt profund, així que no és estrany que passes una bona estona fins que s’obrís la finestra. També és de mal despertar i per aquest motiu sortí la dona per la finestra acompanyada d’una gerra de ceràmica que volà en direcció al seu marit i que aquest hagué d’esquivar.
      —Es pot saber què passa? Que és aquest aldarull? —Preguntà la dona un xic enutjada.
      —Hi ha un gegant a les terres del veí i s’està apropant a la nostra llar! —Cridà Odalric que, malgrat no era una nit gèlida, sentia calfreds per tot el cos.
      —Vina al llit i deixa de dir ximpleries! —Contestà la muller, tot i que pensà que el seu marit no era de dir ximpleries i reconegué que podria tenir raó, així que la dona rectificà: —Doncs sigues ràpid i ves a defensar les nostres terres sense temeritat! —Conclogué finalment.
      I així fou com Odalric entrà al rebost i agafà la destral més gran que tenia, la que utilitzava quan anava a tallar bagues. Tots els aldeans de Calm eren sabedors de com tractava als intrusos i pocs eren els que gosaven fer-li front, ja que l’amabilitat no era una de les seves virtuts. Amb la destral ben agafada amb les dues mans, es dirigí amb pas ferm en direcció on era el gegant, tot i que sí es sentia temorós i gens ràpid i no com l’hi havia aconsellat la muller. Al poc de caminar sentí el retruny que provocaven els peus del gegant al caminar desorientat i aquests s’anaven apropant. De sobte, just a la vora del turó on més enllà hi havia la seva llar, es trobà amb la cara del gegant que sorgia davant seu. La llum de la lluna l’enlluernà i no veié a Odalric, però aquest sí el veié i s’espantà de valent caient d’esquenes al terra. Amb la por al cos, se li escapà de les mans la destral i palpant amb nerviosisme trobà un roc que el tirà contra el gegant sense mirar un xic. L’atzar, més que la destresa, feu que el roc es fiqués dins d’un ull.
      —Maleits els déus! —Cridà de forma molt grollera mentre es fregava l’ull per treure’s el roc.
      Dins seu suposà que es tractava d’un insecte prou gran, com els que havia sentit a parlar que hi havia als pantans de l’oest, que li provoqués aquelles molèsties. Així que mentre es continuava fregant l’ull, va girar cua i s’encaminà més al sud-oest, fet que propicià que retrobés el camí correcte per retornar a casa seva i s’allunyés de les terres habitades per els homes.
      Odalric quedà allí al terra, mirant els estels i donant gracies per que la fortuna l’havia somrigut, sentint com les petjades del gegant Arrencapins s’allunyaven. Feu una profunda inspiració d’alleujament, s’incorporà espolsant-se la roba i, encara amb tremolors al cos, es dirigí a la seva llar. Quina fou la seva sorpresa quan, al apropar-se, sentí crits de joia i alegria de molta gent. La major part dels aldeans de Calm sortiren al carrer, després de ser avisats per la Constança i saber que el gegant havia fugit, per aclamar a l’heroi. Alguns d’aquests sentiren l’aldarull que provocà el gegant al seu pas, però tots s’amagaren atemorits sota el llit. Al sentir a la muller d’Odalric cridar que s’enfrontaria al gegant, alguns van treure el cap per la finestra, ja que el turó on tenien la casa era visible per la majoria i d’altres sortiren per apropar-s’hi. Quan van veure que el gegant  treia el cap per damunt del turó la por els envaí el cos i fou en aquell instant que Odalric llençà el roc i el gegant girà cua cames ajudeu-me fins desaparèixer. Els aldeans, sorpresos i alhora joiosos, cridaven el seu nom com si es tractés d’un heroi i no d’un simple bosquerol.
      Tots anaren a la taverna de l’aldea per celebrar la victòria del bosquerol que feu foragitar al gegant. Allò a Odalric de can Tres Pins, el bosquerol, no el plaïa ni gens ni mica però es creia amb l’obligació de convidar-los. Així que veïns, coneguts i desconeguts, gerra en mà, feren una rotllana al seu voltant i brindaren i lloaren la seva gesta. El bosquerol no feu cap esforç per ocultar que aquella celebració li quedava massa gran, sabent del cert que fou l’atzar el que propicià la fugida del gegant; però aquell fet, desconegut per la resta i que ell no narrà en cap moment, no evità que continués la festa.
      Avançada la nit, quan ja es portaven unes quantes rondes, Odalric es començà a creure que realment era valent i capaç de les gestes més agosarades. Amb tot, una veueta interior repetia constant-ment: “ets Odalric de can Tres Pins, un simple però honrat bosquerol”. 


(Relats de fantasia èpica)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada