Breu descripció

«Molt gran és el món d’Ariät i tot ell és ple de fantasia: l’habiten tota mena de bèsties i éssers; serralades que volen tocar el cel i petits turons; mars i boscos extensos i d’altres no tant; milers d’estels decorant el seu cel; llocs de gran bellesa i d’altres que amaguen tota mena de perills; la cobdícia d’alguns homes, la heroïcitat d’altres i l’humiliat d’uns pocs són llindars esmolats com espases. Amb tot, un home es sentirà joiós d'haver-se endinsat en aquest món, i més en concret en aquesta colossal extensió de terra emergida de les aigües anomenada Nianitnüak en la llengua de l’antigor, Kontynent en la llengua comuna dels homes, però aquesta mateixa joia farà que no pugui trobar els mots desitjats per descriure’l. I mentre hi romangui no gosarà sortir-ne, no sigui que les portes de la fantasia es tanquin i desapareguin per sempre més.»

M'agradaria que m’acompanyéssiu en aquest viatge a aquest món fantàstic que els seus habitants anomenen Ariät en la llengua de l'antigor, la llengua dels que el van composar.

divendres, 19 de juliol de 2013

Relats d'un món ple de fantasia anomenat Ariät (Part 7)

Odalric de can tres pins, el bosquerol


       En Mateu no se’n sabia avenir de tot plegat. Li donà la sensació de que aquell personatge tan..., diguem-ne... tan estrany, per que ningú es senti ofès, li prenia el pèl. Però empès per la bona educació rebuda com a herència dels seus pares i educadors, que per cert val a dir que per aquelles contrades la educació i les bones maneres eren molt famoses i gaudien de renom, retornà la salutació d’aquell estrafolari home anomenat Garrumbert amb una altre reverència.
      —Molt de gust d’haver fet coneixença amb vos, senyor Garrumbert. El meu nom és...
      —Com hi ha món que ja se com us dieu! —Exclamà de seguit en Garrumbert fent un gest brusc amb els seus braços per que el forner parés de xerrar. —No tenim temps per perdre amb presentacions que no ens porten enlloc! Vinga som-hi, anem per feina...

      Llavors en Garrumbert es mogué d’un cantó a un altre de la petita sala. En Mateu l’observà amb els ulls ben oberts i amb una marcada expressió de sorpresa al rostre.
      —Teniu raó. Així doncs, que hem de fer? —Preguntà finalment el forner.
      En Garrumbert s’aturà de cop com si els seus peus s’haguessin clavat al terra. Començà a girar-se molt lentament tot pentinant-se la petita barbeta que lluïa amb una mà. Quan acabà de girar-se del tot mirà fixament amb els ulls mig clucs a en Mateu, que restava inquiet esperant una resposta per part d’aquell curiós home.
      —A mi em pregunteu que hem de fer? —Digué de sobte en Garrumbert amb la veu ben alta. —Com hi ha món que goseu preguntar-me que hem de fer? A mi? Per qui m’heu pres? —I es tornà a moure d’una banda a una altra nerviosament, fet que alarmà al forner. —Es que us penseu que tinc totes les respostes als enigmes que hi ha en aquest món?
      —Jo..., perdoneu..., em pensava... Em pensava que sabríeu... —digué el pobre Mateu tartamudejant.
      —I és clar que sí. Bé, per ser sincer no de tots els enigmes però sí d’uns quants. Com hi ha món! I si no és cert que un mal llamp em parteixi! —Cridà en Garrumbert.
      En aquell moment de cert desconcert es pogueren escoltar uns cops insistents que algú donava a la porta. Algú que de ben segur esperava poder ser rebut i atès.
      —Qui caram pot ser ara? M’està destorbant els pensaments! —Digué en Garrumbert i tot seguit alçà la mirada al sostre. —Fins i tot ha espantat a les aranyes! Pobretes...
      —Deu ser en Jaume —respongué amb decisió el forner.
      —Quin Jaume? —Preguntà visiblement intrigat en Garrumbert.
      —Caram, en Jaume de Saïriawggart i Arëir! Tothom a Calm coneix a en Jaume... —Respongué en Mateu molt estranyat per la seva desconeixença vers l’aldeà més popular de Calm i els seus voltants.
      En Garrumbert se’l quedà observant molt fixament amb uns ulls que semblaven voler sortir-li del rostre. Massa fixament. Tant, que fins i tot incomodà al forner, que es veié obligat a apartar la mirada. Al mateix temps començà a moure els llavis com si volgués dir alguna cosa però no li acabés de sortir.
      —Jaume de..., de Saïri... què? Però, com hi ha món que algú pot anar pels llocs amb aquest nom? Per les rates que hi ha en una cort de porcs...! —Digué en Garrumbert visiblement contrariat.
      —Tots els aldeans de Calm el coneixem per en Jaumet del flabiol —aclarí el forner després de fer una profunda respiració. —És tot un personatge! Malgrat la seva mudesa i que és molt menut pels eclipsis que té, gaudeix de l’afecte i l’estimació de tothom —afegí al mateix temps que es tornaren a escoltar uns forts cops a la porta de manera insistent.
      —Molt bé, d’acord. Tot un personatge, sí senyor! Però és que no pot parar de picar a la porta? O és que també és sord com una paret? Mal llamp em parteixi si jo continuaria picant a una porta que no em respon! —Exclamà en Garrumbert que semblava molt molest amb la insistència d’en Jaumet.
      —Es que cada matí va per tota l’aldea amb el seu carret repartint l’aigua que recull de la font d’Aligiäb amb els càntirs —aclarí en Mateu davant la incomprensió del seu atípic company.
      En Garrumbert el mirà amb molta atenció i s’apropà a ell de forma molt lleugera. Altre cop el forner es sobtà d’aquelles reaccions tan estranyes.
      —És que queda un xic lluny. A nosaltres ens va molt bé i ell està distret per que d’altre cosa no podria fer degut a les seves mancances —digué en Mateu entenent que l’expressió del rostre d’en Garrumbert era fruit de la desconeixença d’en Jaumet.
      —Si voleu que us sigui sincer, a mi m’és igual els motius d’aquesta aparent ganduleria per part de vos i els vostres veïns. Com hi ha món! A que espereu per comprar-li tota l’aigua que porta al carret? O potser em direu que al pati del darrere en teniu prou d’aigua per poder omplir aquell perol tan gros amb el que feu la massa? —Preguntà en Garrumbert tot fent signes amb els braços per que anés a obrir la porta.
      En Mateu dubtà per uns breus instants.
      —Tanta aigua voleu? I perquè? —Preguntà el forner contrariat.
      —Com hi ha món que en sou de durs del cap en aquesta aldea! Hauríeu de veure molta més aigua per que les idees us fluïssin millor! Us haig de recordar que són símbols escrits amb foc místic que sols seran comprensibles un cop transcrits amb còdols sota l’aigua —digué en Garrumbert amb una expressió de satisfacció estranya al seu rostre. —Mal llamp em parteixi si els d’aquesta aldea tenen la mateixa memòria que vos! Vinga, espavileu-vos o haureu d’anar vos a buscar l’aigua i, un cop ompliu el perol, el sol ja s’haurà alçat massa per poder llegir el que hi ha escrit al pergamí. En fi, tant és, haurem d’esperar a un nou jorn —i es girà d’esquenes.
      En Mateu reflexionà un moment i llavors, de sobte, entengué que aquell estrany personatge volia omplir un dels seus perols amb l’aigua que en Jaumet portava i així llegir el que estava escrit al pergamí. Com si l’haguessin punxat amb un punxó a la part on l’esquena perd el seu noble nom es mogué amb lleugeresa cap a l’escala, la pujà amb decisió malgrat les sonores queixes dels graons de fusta i es dirigí a la porta sense fer cas a les protestes de la seva esposa, que encara estava al pis de dalt on tenien l’estança i, de ben segur, encara estava sota el llençol.
      En obrir la porta es trobà a en Jaumet esperant pacient-ment a que algú obrís la porta, amb la seva barretina vermella per cobrir-se el cap, el carret ple de càntirs d’aigua i un ampli somriure deixant entreveure que li mancaven unes quantes dents. De seguit es posà a tocar el flabiol.
      —Curiosa manera de comunicar-se, com hi ha món! —Exclamà en Garrumbert, fet que féu girar-se de cop a en Mateu que desconeixia que l’hagués seguit.
      —Com ja us he dit abans, és mut i empra el flabiol per fer-se entendre —digué el forner un cop recuperat de l’ensurt.
      —Bé doncs, ja li podeu dir que ens quedem tota l’aigua i que la pagareu generosament —digué en Garrumbert i, tot seguit, es girà per anar al pati del darrere quan s’aturà de cop— i digueu-li també que ens porti tants còdols del riu com li sigui possible de transportar.
      —Per descomptat que també li pagaré aquesta tasca extra, oi? Generosament, és clar... —digué el forner amb una certa ironia enutjada.
      —Com hi ha món que sou molt generós, amic Mateu. De segur que no es podia esperar menys de vos. Oferir-li monedes a canvi d’una cosa que de segur hagués fet sense demanar res a canvi. Sí senyor, molt generós —digué en Garrumbert alhora que es quedà amb la mirada fixada a una de les parets del forn d’en Mateu donant la sensació que podia veure-hi a través d’ella. —Demaneu-li que s’afanyi, el sol avança i el temps se’ns passa —afegí amb mots seriosos.
      Però quan en Mateu es girà per dir-ho a en Jaumet, aquest ja corria tot tocant el flabiol dirigint-se al riu. Val a dir que també quedava un xic allunyat, però de ben segur que realitzaria la seva tasca tan ràpid com li fora possible. Mentrestant, en Mateu amb el carret i en Garrumbert es dirigiren al pati del darrere per omplir el perol amb l’aigua que contenien els càntirs. Poca estona passà quan aparegué en Jaumet amb les butxaques i les mans plenes de còdols. En Garrumbert li féu posar-los dins el perol.
      —Amb certesa us dic que en faran falta uns quants més per assolir la nostra fita —digué en Garrumbert mentre observava amb atenció el fons del perol.— Els heu triat molt bonics aquests còdols amic Jaumet. Sí senyor!
      —I com ho farem ara? Tenim temps d’anar-ne a buscar més? —Preguntà en Mateu visiblement inquiet i preocupat.
      —El cert és que no. El sol avança en el seu regnat al cel... —respongué en Garrumbert amb una tranquil·litat si més no inquietant.
      De sobte en Jaumet es posà a tocar el flabiol tot assenyalant fora del pati.
      —Com hi ha món que no caldrà! —Exclamà en Garrumbert tot girant-se do cop.
      —Què voleu dir ara...? No ho entenc... —digué en Mateu.
      —Coneixeu millor que jo a en Jaumet i no heu entès el que ens vol dir? Mal llamp em parteixi si aquesta no és bona! —Cridà en Garrumbert.
      Un grup de quitxalla començà a arribar al pati del forner tots ells carregats amb còdols. Com que en Jaumet anava tocant el flabiol mentre es dirigia al riu, tots els nens que l’escoltaren començaren a seguir-lo, com d’altres vegades feien i feren el mateix que ell animats pels seus tocs musicals: recollir còdols. En Garrumbert es posà a dansar al so de la música que brollava del flabiol d’en Jaumet alhora que indicava a la quitxalla on havien de posar els còdols. Al principi a en Mateu li semblà un xic ridícul tot plegat, però de seguit s’adonà que devia ser prou divertit a jutjar pels rostres brillants d’alegria que lluïen els nens i el propi Garrumbert. A mesura que deixaven els còdols dins el perol ple d’aigua, la quitxalla anava marxant seguint les notes un xic esbojarrades del flabiol d’en Jaumet que s’allunyava del pati empenyent el carret per tornar a omplir els càntirs amb l’aigua fresca, cristal·lina i pura de la font d’Aligiäb. Quan tots s’havien allunyat del pati, en Garrumbert s’aturà de cop intentant mantenir l’equilibri de la postura un xic ridícula amb que havia quedat: una cama aixecada i un braç alçat mentre l’altre s’agafava la cintura. Llavors una expressió seriosa envaí el seu rostre i, a poc a poc, anà recobrant una postura més normal.
      —Vinga, doneu-me el pergamí. Com hi ha món que no tenim més temps a perdre! —Digué en Garrumbert com si de sobte s’adonés que el temps passava.
      —El pergamí? Jo no el tinc el pergamí —digué en Mateu.
      —A sí..., és clar..., deu ser a la cambra secreta... En fi, mal llamp em parteixi si no ho em intentat! Un altre dia serà... —digué en Garrumbert dirigint la seva atenció al cobert que hi havia al pati i que els rajos del sol de seguit passarien per damunt de la teulada.
      —Ja vaig jo a buscar-lo! —Exclamà el forner enutjat pel que considerava molta comèdia per part d’aquell personatge. 
      —D’acord doncs, si insisteix. Tili! Puja el pergamí... No, aquest no! El que hi havia damunt de la taula i que has tirat al terra quan t'hi has enfilat, caram! —Cridà en Garrumbert. —Es que se li ha d’explicar tot, pobre Tili —digué amb un to de veu més baixet tot picant-li l’ullet a en Mateu.
      De seguit la Tili pujà del soterrani per anar al pati amb el pergamí i el posà delicadament a la mà d’en Garrumbert. Aquest posà una expressió extremadament seriosa, com si anés a fer quelcom de molt perillós o qui sap el què. Desenrotllà el pergamí i l’alçà enlaire tot assegurant-se que ho feia en la posició correcte i fixant la seva atenció al fons del perol ple d’aigua i còdols. En Mateu observà tot aquest cerimonial amb molt d’interès tot esperant algun succés increïble que, per ser sincers, no trigà en produir-se.
      Els rajos del sol matiner no trigaren en passar per damunt de la teulada del cobert e il·luminar el pergamí. Aquest començà a brillar de manera misteriosa i fou en aquell precís instant quan en Garrumbert tancà els ulls. Com si unes flames invisibles el devoressin, començà a sortir fum del pergamí al mateix temps que els símbols escrits amb foc místic es feren visibles d’una forma molt intensa. En Mateu observava tot aquell seguit d’esdeveniments, que hauria qualificat de màgics, amb la boca i els ulls ben oberts. Si en aquell moment el punxen de segur que no li surt ni una gota de sang! A mesura que els rajos del sol augmentaven en intensitat, els símbols es projectaven amb més claredat al terra. Llavors en Garrumbert obrí els ulls i mogué una mica el pergamí, de manera que la projecció dels símbols es dirigís dins del perol ple d’aigua amb el fons ple de còdols. Passada poca estona els còdols que quedaven il·luminats pels rajos del sol que passaven a través dels símbols mostraren aquests al fons del perol, amb una brillantor daurada i enigmàtica.
      —Increïble! Els símbols ara es poden llegir als còdols. Pels Creadors! —Exclamà el forner meravellat per aquella mostra de màgia.
      —Espaterrant, oi que sí? Com hi ha món! —Digué un Garrumbert molt satisfet que encara aguantava el pergamí alçat per damunt el seu cap.
      —Sols una petita observació, si m'ho permeteu, mestre Garrumbert: encara no se el que volen dir! —Puntualitzà en Mateu tot dirigint-li una mirada seriosa i un xic decebuda.
      —Mal llamp ens parteixi a tots si tanta impaciència ens ha d’acabar extingint! —Digué en Garrumbert. Tot seguit tornà a tancar els ulls i una expressió de màxima concentració envaí el seu rostre. —Sluabmîs d’kuaf kitsîm, suab-wïrtsuam n’awgniäl adnübmuak! —Digué amb un to de veu molt greu i aquells mots ressonaren al seu voltant.
      Davant la mirada atònita d’un Mateu que no s’acabava de creure el que passava davant mateix dels seus ulls, l’aigua començà a bullir d’una forma molt violenta. Fins i tot alguns esquitxos l’obligaren a fer unes passes enrere. Un núvol de vapor d’aigua començà a alçar-se alhora que es pogué escoltar un soroll que donà a entendre que els còdols del fons del perol s’estaven bellugant. Amb poca estona el vapor s’esvaí al mateix temps que aquell soroll emmudí i l’aigua deixà de bullir. Fou llavors que en Mateu es tornà a apropar per mirar el fons del perol.
      —Sí senyor! Espectacular, oi que sí? Com hi ha món que m’encanta la cara de babaus que posa la gent quan recito algun conjur amb efectes semblants al d’aquest. Que m’esclafi una roca si no és cert el que dic! —Exclamà un joiós Garrumbert que abaixà el pergamí per tornar-se a bellugar de la manera compulsiva que tenia acostumat al forner.
      —Pels Creadors! Aquesta sí que és bona! Ara entenc moltes coses... —digué en Mateu que acabava de llegir el que els còdols mostraven, ara sí d’una forma comprensible i el que allí posava no era d’altre que l’origen d’una arma molt particular.
      Malgrat que gairebé tots els aldeans estaven a recer, doncs l’amenaça dels dragons era massa propera, en Mateu es posà a córrer pels carrers deserts de Calm i anà de porta en porta explicant a tots els que estiguessin encuriosits d’escoltar-lo les noves que havia descobert gràcies a l’ajuda d’un personatge un xic estrafolari anomenat Garrumbert.
      —El nostre apreciat i estimat veí, l’Odalric el bosquerol, heroi de la nostra aldea de Calm i d’aquestes contrades —digué el forner amb posat solemne —Qui ho havia de dir! Resulta que posseeix una destral de virtut que ja es parlava d’ella en temps passats: pertanyia a un boscater d’una petita aldea dels voltants de les muntanyes de Tärastnum, molt més al nord d’aquí i els ancians savis diuen que fou forjada pels Negrets, altrament anomenats follets de les coves i oferta al boscater per poder aterrar els arbres d’un sol cop; d’aquesta manera acabava llur tasca abans i tenia més temps per gaudir de la seva filla recent nascuda. Amb el pas del temps es va perdre, però finalment fou trobada de casualitat per un pastor enterrada sota un munt de roques i aquest l’oferí al rei com a present.
      La major part dels aldeans que escoltaven la narració fins el final acabaven per obrir la porta del tot mostrant una gran sorpresa i alegria al seu rostre.
      —La destral que tot ho talla d’un sol cop! I tant com sí! Brandada per un heroi amb el cor ple de valentia res ni ningú la pot aturar! —Exclamaven els que coneixien la història de la destral, que eren la majoria doncs és d’aquelles coses que passa de boca en boca i de generació en generació travessant boscos, muntanyes i rius.
      Així fou com els aldeans de Calm anaren recuperant de mica en mica els ànims, doncs creien amb fermesa que tenien a l’abast la solució als problemes dels dragons afamats. Uns quants foren els que conclogueren d’acompanyar a en Mateu per anar a la llar de l’Odalric i fer-li saber les noves. Però de tots ells sols un anava veritablement joiós: l’Amalric el carnisser, doncs considerà que el risc de sortir als carrers i ser atacats pel dragó Baluk d’Astharot i la seva femella pagava la pena sols per poder veure al bosquerol embolicat en un bon destret.
      Decidits, enfilaren el pujol no sense tombar-se de tant en tant per dirigir la seva atenció al nord-est amb ulls temorosos i així descobrir algun moviment dels dragons. No observaren res de res, així que seguiren el seu camí per anar a parlar amb el que consideraven el seu heroi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada