Breu descripció

«Molt gran és el món d’Ariät i tot ell és ple de fantasia: l’habiten tota mena de bèsties i éssers; serralades que volen tocar el cel i petits turons; mars i boscos extensos i d’altres no tant; milers d’estels decorant el seu cel; llocs de gran bellesa i d’altres que amaguen tota mena de perills; la cobdícia d’alguns homes, la heroïcitat d’altres i l’humiliat d’uns pocs són llindars esmolats com espases. Amb tot, un home es sentirà joiós d'haver-se endinsat en aquest món, i més en concret en aquesta colossal extensió de terra emergida de les aigües anomenada Nianitnüak en la llengua de l’antigor, Kontynent en la llengua comuna dels homes, però aquesta mateixa joia farà que no pugui trobar els mots desitjats per descriure’l. I mentre hi romangui no gosarà sortir-ne, no sigui que les portes de la fantasia es tanquin i desapareguin per sempre més.»

M'agradaria que m’acompanyéssiu en aquest viatge a aquest món fantàstic que els seus habitants anomenen Ariät en la llengua de l'antigor, la llengua dels que el van composar.

dijous, 21 de novembre de 2013

Relats d'un món ple de fantasia anomenat Ariät (Part 10)

Odalric de can tres pins, el bosquerol

      En Baluk, estès al terra com si es tractés d’un parrac mal endreçat, es mirà el tros de cua que encara es bellugava un xic més enllà. Respirava amb moltes dificultats i no parava de gemegar pel dolor. Fins i tot unes llàgrimes li brollaren dels ulls mentre es llepà la ferida intentant mitigar el sofriment que li produïa. Mentrestant, l’Odalric continuava assegut de cul al terra observant tot allò amb uns ulls com taronges i una suor freda que recorria la seva espinada. Una mica més apartada, la dragona
també observava amb molta atenció al dragó, però aquesta reflectia un lleu somriure murri en el seu rostre de rèptil.
      —T’han fet mal, “estimat” Baluk? —Preguntà la Drakaina amb un cert to irònic en els seus mots mentre s’apropava amb cautela al dragó.
      —Em fa un dolor espantós! —Respongué en Baluk amb aflicció e ira barrejades a parts més o menys iguals. —Maleeixo tot el que es pot maleir! És que un ja no pot fer un son per pair bé les menges amb tranquil·litat, sense haver de patir de que li tallin la cua?
      —Certament és horrible! No podràs tornar a volar durant molt de temps... —digué la Drakaina intentant posar cara de preocupació malgrat que un lleu somriure se li escapava per sota del nas de rèptil.
      L’Odalric escoltà tota aquella conversa assegut amb el cul al terra immòbil. Si en aquells moments hagués tingut els coneixements necessaris relacionats amb els dragons, sabria que la seva cua és com un timó quan estan volant. Per tant, quan no la tenen pel motiu que sigui, no poden dirigir el seu vol en la direcció que volen. I certament, quan ets un dragó i vols volar, això és un problema i dels grossos. Però el nostre bon amic bosquerol no en sabia d’aquestes coses de dragons i de volar ni res de tot això. Sols es limità a escoltar els que els dos dragons parlaven sense moure ni un sol dels seus músculs.
      Val a dir també que si l’Odalric hagués tingut els pensaments una mica clars, com qualsevol bon i experimentat caçador de dragons, hagués aprofitat aquell moment d’incertesa i distracció per o bé atacar amb força i rematar-lo, o bé fugir cames ajudeu-me. Però no, es quedà allà amb el cul al terra escoltant als dos dragons com aquell que està en una taverna o un hostal escoltant les converses de l’altra gent mentre assaboreix una escumosa cervesa ben fresca.
      —Sols seran unes quantes llunes, estimada. Em tornarà a créixer i podré tornar a ser l’amo del cel! —Digué en Baluk amb un to amenaçador que retrunyia al seu voltant. —El que sí voldria saber és què ha passat! Com ha estat que m’han tallat la cua?
      —Ja que ho dius, “estimat” Baluk, podries preguntar-ho a aquell home que ens està escoltant assegut al terra enmig del camí... —respongué la dragona tot girant el seu cap de rèptil per dirigir l’atenció al bosquerol.
      El dragó també tombà el cap en aquella direcció i es mirà a l’Odalric amb una expressió molt seriosa i uns ulls que provocaren tremolors i calfreds al pobre bosquerol. Aquest encara es sentí més clavat al terra.
      —I tu que n’has de dir de tot plegat, si tan sols ets un cuc petit e insignificant? —Preguntà en Baluk dirigint-se a un Odalric que tremolava com una fulla.
      —Doncs aquest cuc petit e insignificant és el que ha vingut a lluitar contra nosaltres i t’ha tallat la cua aprofitant que estaves al món dels somnis! —Exclamà la dragona visiblement enutjada.
      Arribats a aquest punt, l’Odalric es sentí més confús que mai. Intentà aclarir els seus pensaments tan ràpid com li fou possible, tenint en compte que els de can Tres Pins eren coneguts arreu per la seva lentitud alhora de fer treballar el cap.
      —Un moment..., si m'ho permeteu..., noble dragó... —digué l’Odalric tartamudejant per culpa de la visió horrible d’aquell ésser tan a prop seu. —Us vull fer saber que... tot plegat... és per culpa de..., diguem-ne..., de la ignorància i de que... la vostra dragona..., doncs això..., que m’ha volgut posar a prova...
      En Baluk es mirà a la Drakaina molt seriós e irat cercant una resposta convincent.
      —“Estimat” Baluk, em vols fer creure que prendràs seriosament el que aquest diminut home et diu? —Digué ràpidament la dragona tot maleint dins seu al bosquerol pel que acabava de dir. No volia de cap de les maneres que el dragó esbrinés l’engany. —Recorda el que ens han explicat els ancians dragons dels humans: són traïdors i mesquins, capaços de qualsevol cosa per salvar la pell.
      L’Odalric pensà que la dragona no estava tan errada amb el que acabava de dir, tot i que també creia que hi ha de tot a la vinya dels Creadors. Altre cop les esgarrifances s’apoderaren del seu cos quan s’adonà que el dragó el tornava a mirar fixament amb aquells ulls de rèptil enfurismat.
      —Mira-te’l bé! Mira’t com va vestit, amb les mateixes proteccions que portaven els que en temps passats ens donaven cacera! —Cridà de seguit la Drakaina sense donar opcions a l’Odalric per que es pogués explicar. —No veus lo que té al costat? És una arma! Una destral. Però no una destral qualsevol, no! És de virtut. La destral “que tot ho talla d’un sol cop”, així l’anomenen i és la que ha emprat per tallar-te la cua. Que no veus les restes de la teva sang en la seva esmolada fulla?
      Dins seu el bosquerol pensà que tot allò no anava bé, gens bé, e intuí que no anirien pas a millor, més aviat al contrari. Així les coses, conclogué que ja era el moment de passar a l’acció: agafà la destral amb fermesa, féu un salt per posar-se dret i començà a córrer cap a on era la seva mula que continuava rosegant matolls a la vora del camí totalment despreocupada. En veure aquella reacció, en Baluk féu un grunyit de ràbia al mateix temps que deixà anar el seu alè roent i pudent que l’Odalric notà de seguit al seu darrere. Però no s’aturà malgrat que l’escalfor augmentava a la seva esquena i allà on aquesta perd el seu noble nom. La pudor de l’alè del dragó arribà fins on era la mula i aquesta, en ensumar aquella ferum, es girà per mirar d’on provenia. Fou llavors que s’adonà que l’Odalric es dirigia vers ella com si fos una llebre escapant per entre els roures, castanyers i suredes que envolten l’aldea de Calm, empaitada pels caçadors i els seus gossos.
      Quan fou prou a prop, el bosquerol féu un bot per saltar al llom de la mula i aquesta, sense esperar cap ordre, començà a córrer com mai s’ha vist fer-ho a cap d’altre. Com era d’esperar, en Baluk no trigà en posar-se a córrer darrere d’ells malgrat que no podia volar.
      —Mascles havien de ser! Pels Creadors! —Exclamà la dragona mentre s’estirà al terra amb resignació. —No es podria haver deixat devorar i ja estava? No! Ha hagut de posar-se a fugir i l’altre ximplet a empaitar-lo corrents per que no pot volar!
      El primer pensament de l’Odalric fou dirigir la mula cap a l’aldea de Calm i esperar que la resta de veïns i amics l’ajudessin, però la seva muntura no coincidia amb ell. Sols volia allunyar-se tant com pogués d’aquell ésser enorme i enfurismat que els empaitava. Així fou que es dirigí cap a l’est per apropar-se cada cop més a la ciutat d’Adnüariwd encara en procés de reconstrucció, tot i que val a dir que les tasques eren força avançades, després de la visita inesperada i gens desitjada dels dos dragons ja passades unes quantes llunes.
      Creuaren el turó de les Roques amb la mula a tot galop, el dragó al darrere esbufegant de valent ja que no estava acostumat a córrer i, de tant en tant, deixant anar alenades roentes i pudents. El nostre amic bosquerol balandrejava damunt la seva muntura mentre intentava per tots els mitjans aguantar l'equilibri alhora que cridava i vociferava com un home posseït per una exaltació descontrolada. Passada una estona de fugida per uns i de persecució per d’altres, es trobaren de sobte amb la gran portalada de les muralles que protegeixen la ciutat d’Adnüariwd al seu davant. Com que aquesta era oberta de bat a bat, la creuaren sota la mirada atònita dels guàrdies que la custodiaven i els guaites de les torres de defensa de la muralla.
      Primer passà l’Odalric cridant amb tota la força que li permetien els seus pulmons i la seva muntura, que mostrava un gran esgotament per la cursa i no menys espant. Tot seguit creuà la portalada el dragó encegat en la persecució, fet que no li va permetre adonar-se d’on es trobava. De seguit es trobaren corrents pel carrer principal de la ciutat provocant grans desgavells i baluerns al seu pas. Tots els habitants que es trobaven al carrer corregueren a amagar-se a les seves llars o a on podien en adonar-se del que succeïa. La resta treia el cap per les finestres o sortia als balcons per tafanejar el motiu d’aquell aldarull. La primera reacció de tots ells fou la de pànic en assabentar-se de que un dels dragons tornà a entrar a la ciutat, tot i que els estranyà i molt el fet que ho féu corrents i no volant. Alguns, però, en descobrir que empaitava a un home amb ridícules vestimentes damunt una mula començaren a burlar-se d’aquella situació.
      Just en arribar a la plaça principal d’Adnüariwd, molt a prop del castell del veguer i la seva esposa, en Baluk ja havia esgotat totes les seves forces i es desplomà al terra grunyint i esbufegant de valent. La mula, en adonar-se de que el dragó ja no els perseguia, s’aturà de cop ja que també estava extenuada de tant galopar. De fet, mai en tots els seus eclipsis ja passats, i eren bastants, corregué tant com en aquesta ocasió. L’aturada sobtada de la muntura provocà que l’Odalric sortís disparat per davant i acabés amb els seus adolorits ossos impactant al terra.
      —Maleïda mula! És pot saber que fas? —Exclamà el bosquerol mentre s’aixecava del terra i s’espolsava la roba empolsinada. —Encara no se en que pensava quan no vaig fer cas a la Constança de vendre’t a l’Amalric, el carnisser.
      La mula renillà un xic molesta per aquell comentari, però de seguit tombà el cap en direcció on estava estès en Baluk. L’Odalric, ignorant el que havia passat, dirigí la seva atenció al lloc indicat per la seva muntura i s’adonà que un munt de gent s’aplegà a la plaça envoltant al dragó, val a dir que deixant una certa distancia prudencial per si les mosques. Tots i cadascun d’ells portava a les mans utillatges de diferents formes però que de ben segur serien emprats per la mateixa fi: colpejar al dragó a la mínima que bellugués qualsevol dels seus músculs. Ja n’estaven escarmentats d’aquests éssers i no volien de cap de les maneres que es tornessin a repetir aquells dissortats esdeveniments. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada